Bon dia. Aaaaneeeemmmm!
Al març de 1968 María del Mar Bonet publica la cançó Què volen aquesta gent? i amb ella la seva carrera, i també la música popular a Espanya, fan un pas de gegant.
Enrere quedaven la seva infància i adolescència a Mallorca, el seu aprenentatge musical al costat del seu germà Joan Ramon, el seu debut en un escenari el 22 d'abril de 1964, amb gairebé disset anys, posant música a una xerrada literària del seu pare Joan, o la seva primera actuació en directe l'any següent, el 26 de juny, participant en el I Certamen de la Canción Mallorquina i Festival de la Nova Cançó Catalana.
Arran d'aquesta actuació, la família Bonet entra en contacte amb el matrimoni format per Lluís Serrahima, poeta i lletrista, i Remei Margarit, cantautora integrant de la famosa agrupació Els Setze Jutges, a la qual ja s'havia unit Joan Ramon aquest mateix any. També va ser en aquesta època quan els pares de María del Mar comencen a plantejar-se que la jove es mudi a Barcelona per fer estudis de Formació Professional, en la branca de ceràmica. Davant les reticències del pare, Joan, que pensava que la noia era massa jove per viure sola, Lluís i Remei s'ofereixen a allotjar-la a la seva casa de Les Corts. Això no tan sols va significar el començament de la seva amistat amb Serrahima, sinó també d'una important, com veurem de seguida, relació professional amb el poeta. I el que és també significatiu, va suposar la presa de contacte de la cantant amb el món musical barceloní, en conèixer en la seva nova casa altres membres dels Setze Jutges com Quico Pi de la Serra, Guillermina Motta o Joan Manuel Serrat o altres figures de la Nova Cançó com Raimon.
Així, l’any 1965 María del Mar Bonet s'instal·la a Barcelona i poc a poc va alternant els seus estudis i pràctiques de ceràmica, i la seva ajuda als Serrahima fent de cangur dels seus fills, amb concerts en els quals interpreta temes tradicionals mallorquins. Després d'un d'ells, el 19 de desembre de 1966, Els Setze Jutges, fascinats per la meravellosa veu de María, la conviden formalment a unir-se a l'agrupació, i la jove es converteix en el membre número 14. Segueixen més concerts, en solitari o amb altres components del moviment de la Nova Cançó, que va incloure una gira per Mallorca amb el seu germà Joan Ramon i Serrat, fins que al juliol de 1967 publica el seu primer treball discogràfic, un EP titulat Cançons de Menorca, amb una bonica introducció de Lluís Serrahima en la contracoberta, en la qual deixa ben clar el propòsit de la cantant, rescatar i interpretar cançons tradicionals però “interpretades amb una intenció nova i ben d'acord amb el temps, sense que per això perdin el regust originari”.
Aquest disc va ser ben rebut, i li valdria a final d'any ser finalista del premi Revelació del Disc Català de L’Any. Fins a aquest moment, va continuar fent concerts amb els seus companys dels Setze Jutges, incloent ara les últimes, i definitives, incorporacions, Rafael Subirachs i Lluís Llach, amb qui faria un recital al Palau de la Música l'11 d'octubre. Va ser aquest any 1967, a més, quan María del Mar va tenir clar que al seu desenvolupament com a artista li faltava fer material propi i afermar-se com a compositora.
I va ser la història la que li va senyalar el camí.
El 30 de gener de 1967 a Madrid, la policia va acudir a registrar la casa on l'estudiant universitari Rafael Guijarro vivia amb els seus pares, per, com deia l'article publicat l'endemà a l'ABC, ser sospitós de “determinades activitats marxistes”. Segons aquesta notícia, el jove es va tirar per una finestra en veure la policia a casa seva. La lectura de la notícia en el diari Tele/eXpres va impactar María del Mar i Serrahima… però, sens dubte, com tota la comunitat antifranquista, no es van creure la versió oficial. De fet, Serrahima va dir anys després que José Agustín Goytisolo li havia comentat que la policia havia donat una pallissa a l'estudiant, i en veure l'estat en què l’havien deixat, el van tirar per la finestra. Tenint en compte l'existència de casos similars, un el 1962, amb la "temptativa de suïcidi" fallida del dirigent comunista Julián Grimau (que acabaria sent afusellat), o, el 1963, el “suïcidi”, també defenestrat, de l'escriptor andalús d'esquerres Manuel Moreno a la presó de Jerez, i que un any després del de Guijarro succeiria el d'Enrique Ruano, amb un molt similar suïcidi “sospitós”, no és d'estranyar que l'oposició a la dictadura rebutgés les versions oficials.
Segons algunes fonts, María del Mar va demanar a Serrahima que escrivís un poema sobre el fet perquè ella li posés música i el cantés; segons unes altres, va ser Serrahima el que pel seu compte el va escriure i l’hi va oferir la jove però no sense pensar abans en altres artistes, com Serrat; i no falta qui diu que va ser un treball col·laboratiu des del principi. Sigui com sigui, Serrahima fa un bellíssim i tràgic poema a l'estil dels romanços catalans tradicionals, i Bonet li posa una música inspirada per la cançó tradicional catalana La presó de Lleida (que Serrat va cantar, per cert, en el seu segon àlbum, Cançons tradicionals, contemporani dels fets que estem contant).
La lletra pren el punt de vista de la mare espantada que, des que obre la porta de casa, repeteix contristada al final de cada estrofa “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”. Òbviament, Serrahima i Bonet no podien acusar directament el franquisme d'assassinar el jove o la cançó mai hauria estat publicada, així que en principi semblen admetre la versió oficial. Per això, han de fer que la crítica al règim i la força de la lletra resideixin en la descripció d'un ambient de terror els dies previs a l'arribada de la policia i durant aquesta.
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala
la mare quan surt a obrir,
porta la bata posada.
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
(...)
La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant
que ben compromès n'estava
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
Dies ha que parla poc
i cada nit s'agitava,
li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
'Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?'
La cançó va ser presentada al local Cova del Drac de Barcelona, emblemàtic espai per a la Nova Cançó a finals de gener de 1968, i la recepció va ser tan entusiasta com la del Fòrum Vergés, almenys. Però les autoritats franquistes llavors es van adonar que, malgrat la suposada acceptació de la versió oficial de la mort de Guijarro, la cançó era tota una càrrega de profunditat contra el règim i van acabar prohibint la emissió per ràdios i la interpretació en directe. Però tota presó té la seva via de sortida, i María del Mar es va espavilar per a tocar-la sovint sobre l'escenari, a vegades recorrent a un truc tan burd i ximple com canviar el títol a l'hora de presentar-la. De totes maneres, aquesta censura va durar fins a 1977, i va impedir que la cançó pogués ser recollida en un LP, i en una nova versió, fins a Alenar, d'aquell any, ja mort el dictador. No obstant això, amb l’EP original que anava circulant i les interpretacions en viu gairebé d'amagat , el tema va acabar convertint-se en un dels himnes de la resistència antifranquista no solament a Catalunya, sinó a tot l'Estat.
L’EP en el qual es va publicar Què volen… , dos mesos després (per cert, amb una bella coberta de Pau Riba), tenia tres cançons més, totes elles amb música i lletra de Maria, melodies d’estil tradicional que acompanyen versos reflexius i quotidians. El cas és que, amb molt comptades excepcions com la cançó de la qual parlo avui, Vigila el mar (1974), de denúncia ecologista, o la molt poètica Abril (1975), amb una dedicatòria a Jose Afonso que l'acosta a la revolució dels clavells a Portugal, la cantautora ha optat en la major part de la seva carrera per un contingut líric més universal i humanista, ancorat en melodies tradicionals d'aire mediterrani.
En una entrevista amb Manuel Vázquez Montalbán de 1968 ja havia deixat clares les seves idees: “Les fonts de la cançó poden ser diverses, igual que els seus motius, igual que les seves intencions. Només cal demanar una cosa, que la cançó sigui bona. (...) hi ha una absurda tendència a prevalorar una cançó per tot el que diu i no diu políticament. No estic d'acord. (...) s'està creant un clima protector de qualsevol lletra, sigui bona o dolenta, pel sol fet de ser política. I jo no, no estic d'acord. Hi ha cantants polítics dolents i cantants polítics bons, i hi ha cançons dolentes i cançons bones. (...). Crec que el meu camí pot passar per la cançó tradicional, per les meves pròpies lletres i per textos poètics d’altres que s'adaptin al meu estil. La meva música està lligada en tot i per tot a la cançó tradicional i a la cançó tradicional de Mallorca.”
La qual cosa no vol dir que la cantant hagi oblidat en la seva carrera posterior el seu compromís amb la seva cultura, i sobretot amb l'ús de la seva llengua. Però sempre ho va veure com una cosa natural i necessaria més que com una cosa reivindicativa. En una entrevista per al diari Ara el 2017 va dir: "Quan (Franco) va morir, alguns companys de la cançó castellana em deien que ja podia cantar en castellà. I jo els preguntava que per què, si jo no cantava com a reivindicació, ni per anar contra ningú. Cantava en català com ells en castellà. És evident que era Franco qui anava contra la nostra cultura. A vegades he cantat en altres llengües: en basc, en gallec, en castellà, i quan em sento no em reconec. Hi deu haver gent que pot fer-ho, i em sembla perfecte que la gent canti en el que vulgui. Quan jo vaig començar era imprescindible que cantéssim en la nostra llengua. Però, a part d’això, volia que fos una cosa normal.“
Però la carrera de María del Mar Bonet posterior a Què volen aquesta gent?, tan fructífera i bella, mereixeria mil textos més, i millor escrits que aquest. Per això, ara com ara prefereixo parar aquí i quedar-nos amb aquest màgic moment en que la cantautora va aconseguir la fama i va contribuir a canviar la història de la música popular del nostre país. En el llunyà 1968 hi va haver qui la va anomenar la Joan Baez balear, però si som justos, veient la seva trajectòria posterior de gairebé seixanta anys, caldrà donar la raó a Luis García Gil en el seu article per a Cuadernos Efe Eme quan l’equipara més aviat a Joni Mitchell.
I això és un elogi com els déus manen —i completament justificat a més.
Com sempre, m'acomiado amb una versió en directe, i trio la preciosa actuació amb Quilapayún el 29 de gener de 2003 al Palau de la Música.
Fonts de les dades:
Aragüez Rubio, Carlos: La nova cançó catalana: génesis, desarrollo y trascendencia de un fenómeno cultural en el segundo franquismo. En Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, n.º 5 (España en los años 60). Universidad de Alicante, Alicante, 2006.
Bianciotto, Jordi: María del Mar Bonet, intensament, Ara Llibres, Barcelona, 2017;
García Gil, Luis: La brisa isleña de la Cançó en los años setenta. En Cuadernos Efe Eme, n.º 29. Grupo Midons, Valencia, 2021.;
entrades sobre les obres esmentades a la pàgina oficial de Maria del Mar Bonet, La Fonoteca, NR, diari Ara, diari El Temps, Enderrock, Efe Eme i les entrades corresponents a Discogs y Wikipedia
No hay comentarios:
Publicar un comentario